L’Arnau va obrir la porta lentament, va deixar les claus al cendrer del rebedor i va recórrer tot el passadís fins arribar a la seva habitació, no sense escoltar a la seva mare preguntant-li on havia estat, amb qui i si sabia que gairebé li faltava tot l’equipatge per fer. I es que sa mare no entenia res, només pensava en el viatge, no tenia ni idea de lo malament que estava el seu fill, ella creia que a l’Arnau lo de la beca a Londres el tenia molt il·lusionat i que si estava últimament una mica neguitós era per la por de lo que trobaria allí, un lloc amb diferents cultures, diferents idiomes, diferents companys... No pensava en lo important que era per a ell la Roser. Aquella noia de cabells negres i ulls grisos que des que l’havia vist que el tornava boig. Fins llavors tot havia estat un conte de fades, amb desig complert, amb carrossa inclosa, amb primer petó i amb últim... L’Arnau estava assegut al llit amb el cap recolzat a les mans, feia que no amb les mans, l’últim petó, i va sentir com els ulls li coïen, i com de sobte, una llàgrima càlida li va recórrer la cara. No va fer res per parar, ho necessitava, portava dies aguantant-s’ho tot a dins, reprimit, amagant-se. Però allò sí que era definitiu, aquell sí havia estat l’últim petó, no feia ni deu minuts que havia passat, el va recordar, va recordar a la Roser, com se’l mirava amb ulls plorosos, semblaven de vidre, quant faltarà per tornar a veure’ls? Per tornar a veure el seu somriure, per tornar a escoltar la seva veu, per tornar a sentir les seves mans, per tornar a tocar els seus llavis, càlids. Potser no el veuria mai més, no l’escoltaria en sa vida, no la sentiria sinó als seus somnis i no tocaria els seus llavis mai. Però no es podia treure del cap la imatge dels seus ulls, no es podia fer la idea de no tornar a mirar-los fixament, durant temps i temps. Perquè havia d’anar a Londres si ell no volia? Només per fer feliç a la seva mare? Perquè tots estiguin contents mentre ell es mor per dins? Li ha preguntat algú si era allò el que ell volia? L’únic que se n’ha adonat: el Carles, son germà petit; ahir, va entrar a la seva habitació, el va abraçar, es va quedar un minut al seu costat, sense dir res i després li va preguntar: tu no vols anar a Londres no? L’Arnau es va limitar a mirar-lo, fer-li un somriure i despentinar-li els cabells en un moviment ràpid. En Carles va marxar cap a la porta i abans d sortir va dir-li: jo tampoc vull que marxis. L’estimava tan al Carles. Però el Carles seguiria sent el seu germà encara que marxés, el veuria i faria lo mateix que ara fa, però menys sovint... la Roser ja no seria la seva novia, la veuria, si podien coincidir en algun lloc els pocs dies que ell estaria a casa. La veuria, es donarien dos petons, es farien quatre mirades, sis somriures... Com dos desconeguts; ell pensarà que no es la Roser d’abans, i ella pensarà que l’Arnau ha canviat. – Fes-me alguna putada perquè pugui odiar-te.- Li havia dit ella aquella mateixa tarda. No portaven gaire temps junts, sis mesos, i mai cap dels dos hauria pensat en un final així. Eren joves, i creien en allò de que l’amor no te fronteres, que dos que s’estimen no han de veure obstacles. L’Arnau no volia tallar amb ella, volia continuar la relació, ell baixaria cada cap de setmana, es veurien cada cinc dies, i tot aniria perfecte. Però la Roser sabia de sobres que la mare de l’Arnau no era partidària d’això, i que potser els primers dies si que baixava, però al cap del temps... res. El que no entenia la Roser era perquè ell no s’hi havia oposat, ell no volia fer traducció, ni tan sols li agradava l’anglès, simplement se li donava be, ell volia ser psicòleg o psiquiatra, no traductor o intèrpret.
Sense correccions ni rectificacions. Per Maria del Olmo (a l'edat de 17 anys)
